Podem veure la vida humana com una experiència d'aprenentatge.
I qui aprena la vida?
L'ésser.
Podem veure la vida humana com una experiència de desplegament.
I qui es desplega a la vida?
L'ésser.
La vida és el mitjà pel qual l'ésser es pot conèixer a si mateix.
L'ésser és atemporal.
És etern.
Però necessita encarnar.
Viure.
Per aprendre a relacionar-se i créixer.
Desplegar-se.
I així poder conèixer-se a si mateix.
És curiós que alguna cosa atemporal,
Infinita,
Que sembla tan magnífica,
Pugui necessitar una cosa tan senzilla i planera com un espai temporal finit.
Però aquesta és l'única manera d'aconseguir un mirall on reconeixes,
Aprendre i desplegar-se.
Quin sentit tindria una cosa que és,
Però que no fa res,
Que no es desplega?
Podríem imaginar-nos a nosaltres mateixos com una ànima que algun dia va decidir iniciar un nou viatge i sembrar-se a la Terra.
Que altres éssers d'aquesta Terra uns pares li van donar el suport físic necessari perquè pogués néixer i a poc a poc créixer per poder desplegar.
Una ànima que aprèn durant un temps,
Durant un cicle que té el seu principi i el seu final.
I que aquest cicle donarà pas a un altre cicle i potser a un altre.
Això no ho sabem amb certesa,
Però potser li doni sentit a tot això.
I més sentit té encara que cada un d'aquests principis sigui una mica més conscient,
Més lluminós.
I què ens convida a fer l'ànima en el viatge d'aquesta vida?
A recordar que l'essència del nostre ésser és infinita.
Potser el nostre cos és finit i sigui fet de trossos d'aquest món i alhora pot ser que el nostre ésser no sigui finit o que tampoc sigui d'aquest món.
Quin sentit tindria una cosa que neix i mort sense cap propòsit?
Sento que moltes de les meves ansietats,
De les meves pors,
De les meves preocupacions,
Les meves angoixes,
Venen de desconnectar-me del que és essencial en mi.
Venen de no seguir el que l'ésser ha vingut a aprendre.
Venen d'allunyar-me del camí del desplegament de la meva ànima.
Ho veig.
Ho sé.
Me n'adono.
Igualment em costa un munt connectar-me amb el meu ser.
L'intueixo fosc,
Quan en realitat és llum.
Recordar-ho cada dia no és senzill i hi ha forces que també són de la vida i que operen en sentit contrari,
Que m'allunyen dels valors essencials i que provoquen falta de coherència en les meves accions.
Quan faig coses que no estan alineades entre si,
Ni tampoc amb el que la meva ànima polsa,
Ho sé perquè no aprenc.
Tot segueix sent cíclic,
Però el punt de partida sempre és el mateix.
No hi ha creixement.
Sempre repeteix el mateix cercle.
Quan sento que escolto poc la meva ànima quan em parla,
Ho sé perquè no em desplego.
Em contracto.
Em protegeixo.
Evito.
Tinc por.
I,
Sobretot,
M'entretinc donant voltes en pensaments compulsius que en realitat només són un acte.
Tinc una bona manera per no sentir la vida,
Per no ser.
I identifico tres forces que posen bels al camí de l'ànima.
Un jo egocèntric amb un ego interplanetari que està molt ferit,
Que es fa el víctima i diu Tu no podràs fer això.
Tu no.
Pobret.
Però que en realitat està molt emprenyat.
I a cops diu Ja no ets tan joven i tan fort.
Vals cada cop menys.
I el que t'espera és encara pitjor.
La bellesa i la mort.
Aquest jo viu dins un quadrat.
Fa el que pot.
I no coneix l'ésser.
No coneix l'ànima.
I un jutge molt dur que no té compassió.
El que no sé fer callar.
I que quan segueixo el que la meva ànima polsa em diu Sí,
Sí.
Tira.
Que com més pugis,
De més amunt cauràs i més mal et faràs.
Aquest jutge és com un fiscal immadur.
Acusa.
Culpa.
Sense saber res de l'ésser.
Sense saber res de l'ànima.
I un nen.
Un nen que vol el que no té.
Vol el que tenen els altres.
I el que no sap posar límits.
Que diu Si no em dones allò,
Ara mateix m'enfado.
Vull això ja.
I que també té por d'anar sol per la vida.
Ell creu que va sol.
Que va separat.
Perquè no coneix l'ésser.
No coneix l'ànima.
I aquesta és la missió.
Aquest és el viatge.
Atendre aquestes parts amb acceptació.
Determinació.
Suavitat.
I sobretot,
Coherència.
Fins ara això és el que vaig fent i quan no puc,
Quan em rendeixo a aquestes forces i em dominen,
No passa res.
Recordo que sóc humà.
Recorda que ets humà.
Sí.
Pots plorar de tristesa fins que naveguis sobre el teu propi plor.
Sí.
Pots plorar de ràbia fins que surti tota a través de la pell.
Sí.
Pots imaginar com t'agradaria sentir ara l'abraçada forta d'un pare.
Sí.
Pots imaginar com seria sentir la mirada gentil d'una mare.
I sentir com et brillen els ulls al connectar-hi.
Sí.
Pots invocar l'acompanyament de la teva tribu.
Sí.
Pots invocar l'acompanyament silenciós d'un bon amic o amiga.
Aquell amic o amiga amb qui no calen paraules per entendre's.
Sí.
Pots recordar com t'agradaria fer l'amor delicadament.
Sí.
Pots dir-te que tot està bé i que pots gaudir dels petits moments de la vida.
